L'escriptura poètica d' Enric J. Vilajuana viatja en el temps amb absoluta naturalitat, evocant el record, el guspireig d'allò viscut i arrelat a un present, des d'on el silenci i la llunyania, trasbalsen les paraules encara no dites formant el vers, no per casualitat, si més no, en la pròpia reflexió profunda, en la solitud.
Enric J. Vilajuana crea la paraula, al ritme sonor del silenci. Absorbeix en el desig el pensament d'allò viscut, d'allò acabat, o senzillament de quelcom per tornar a viure sota un cel, esborrant límits, en un temps infinit. La veu poètica fa ressò en l'espai que estima, a pell, fent-la seva.
